Avui Diumenge, Barcelona, 25.02.96

Sàhara: 20 anys d'espera

Miquel Darnés

Demà passat, 27 de febrer, es complirà el vintè aniversari d'una data important per als sahrauís: la fundació de la República Arab Sahrauí Democràtica (RASD). Aquell llunyà dia de 1976, feia només uns mesos que havien fugit precipitadament del Sàhara Occidental. La famosa "Marxa Verda" va obligarlos a marxar. Poc després, Espanya va pactar amb Marroc i a Mauritania l'abandó de la colònia. Però el desig d'independència del poble beduí continuava endavant. El Front Polisario va crear a l'exili una república provisional, simbòlica. Vint anys més tard, els sahrauís esperen tornar algun dia a casa. Seria el senyal inequívoc que la RASD s'ha fet realitat.
Bir-lehlú va ser el lloc fundacional. Un llogarret semidespoblat, buit. Està situat a 200 quilòmetres de la frontera algeriana, dintre de l'estreta franja del Sàhara Occidental controlada pel Front Polisari. Els edificis en runes, porten les empremtes dels bombardetjos marroquins de fa uns anys. Això fa que gairebé no hi hagi població civil. La poca que hi ha són famílies de pastors nòmades. Només hi ha un guarnició del Polisari i uns quants cascos blaus de l'ONU. Però la bandera sahrauí, amb la mitja lluna i l'estel de cinc puntes vermells al mig, oneja orgullosa al vent. Bir-lehlú és el símbol de la resistència. De moment, doncs, la part occidental del desert més gran del món continua en disputa. I és que mentre en els atlas universals continuï apareixent la nítida ratlla que va de la costa atlàntica fins la frontera d'Algèria - tot separant el Sàhara de Marroc - , ningú no ha guanyat encara la partida.
Ara, des de Bir-lehlú, gairebé es pot divisar el cinquè mur de sorra que va construir Marroc per defensarse dels atacs del Front Polisari. Durant els anys vuitanta, els soldats-nòmades varen fustigar les desmotivades tropes de Hassan II. Uns quinze mil polisaris mal armats, portaven de corcoll més de 100.000 reservistes marroquins enviats a la zona. L'exèrcit d'alliberament popular sahrauí havia arribat a dominar més de les tres quartes parts del territori. Això representa quasi la meitat de la península Ibèrica.
Els murs, però, van esdevenir aviat més problema que solució. Primer calia defensarse dels polisaris amb els murs, després calia defensar els murs. Protegir-los. I defensar 2.000 quilòmetres de ciment i sorra no és gens fàcil.

"La tàctica que fèiem servir era sempre la mateixa. Buscàvem un lloc per on poder esbotzar el mur amb càrregues explosives. Després penetràvem cap a la reraguarda de les tropes enemigues, comenta Ibrahim Ghali, actual ministre de defensa de la RASD, "un cop darrera el mur els atacàvem procurant causar el màxim nombre de baixes i finalment ens entornàvem per on havíem vingut." El rostre adust, gairebé inexpressiu, d'aquest vell militar format a les files de l'exèrcit colonial espanyol, imposa un immens respecte.
El general Ghali diu amb un correcte espanyol, que ells, al contrari dels marroquins, sempre han respectat l'alto el foc que va sollicitar l'ONU l'any 1991. "però si per desgracia no se celebra l'esperat referèndum per la independència, estem preparats per respondre i tornar un altre cop a la guerra. Es una possibilitat que tenim present cada dia", afegeix Ghali.
Les trinxeres cavades a l'arena, que s'escampen arreu del què ells coneixen per zona alliberada, confirmen les paraules del militar. L'exèrcit dels sahrauís es pot considerar de "sabata i espardenya" si el comparem amb el ben equipat exèrcit enemic. Tot el seu armament es redueix a fusells d'assalt Kalashnikovs, Land Rovers amb canons lleugers incorporats i alguns blindats. Però en aquest tipus de guerra anomenada de baixa intensitat, no és el potencial armamentístic el que més compte. Hi ha d'altres factors que són tant o més importants. La mobilitat i el coneixement del terreny, la moral de victòria, el factor sorpresa,...Només cal recordar Vietnam.
I un altre element potser més valuós que cap: la impressionant duresa física i mental dels sahrauís. Literalment és pot dir que són fets de pedra picada. Com si no, poden aguantar les extremes condicions de vida que els ha imposat el destí? Perduts al bell mig d'un inhòspit desert, amb una alimentació deficitària, dormint al ras, un clima duríssim i amb la sensació (només sensació?) d'estar abandonats per gairebé tothom.
Ni tan sols el rei Hassan II els vol reconèixer oficialment, ja que segons ell només són uns súbdits esgarriats, rebels. Mentre que els partits marroquins de l'oposició els consideren uns mercenaris pagats per Algèria. Per altra banda, la situació no sembla preocupar massa, malgrat el pla de pau de l'ONU, els organismes internacionals. Tot fa pensar que continuen abonant la tesi de Rabat: cal un Marroc calmat per garantir l'estabilitat al Magrib i la pèrdua del Sàhara podria crear un greu problema intern al monarca alauita.
El rei, ja des de la Marxa Verda, va apostar fort en el tema del Sàhara. Després, ha fet moltes inversions a la regió, tant econòmiques com polítiques. No cal oblidar que Marroc va abandonar l'Organització per a la Unitat Africana (OUA), quan aquesta va recòneixer la RASD. I que les relacions amb Algèria van ser molt tibants durant temps. Però Hassan II ha aconseguit convertir el Sàhara en una qüestió patriòtica. Ha sapigut vendre la idea del gran Marroc. Avui dia, la majoria de la població marroquina veu el Sàhara com un assumpte innegociable. Per gairebé tothom, la seva marroquinitat és sagrada. Això ha permés a Hassan II fer-lo servir de moneda de canvi per tapar molts problemes greus - al Marroc la taxa d'atur és altíssima. No li resultaria gens fàcil, doncs, justificar la seva pèrdua. Per a l'oposició seria una bona excusa, per plantejar obertament el tema tabú de la succesió del monarca. La continuïtat de la dinastia alauí - una de les més antigues de l'islam - al front del Marroc, podria córrer perill. La inestabilitat estaria servida.

El pla fa aigües

Però quan el aleshores secretari general de l'ONU, Javier Pérez de Cuellar, va visitar la zona el març de 1990, una porta a l'esperança começava a obrir-se per als sahrauís. La porta, però, s'ha encallat. El pla de pau aprovat pel Consell de Seguretat de l'ONU l'abril de 1991— acceptat pels dos bàndols—ha sofert continus entrebancs.
El pla recull l'aplicació gradual d'un sèrie de mesures per acabar amb el conflicte. La primera fase inclou l'acceptació d'un alto el foc per les dues parts i l'establiment a la zona d'un contingent de cascos blaus anomenat Minurso (Missió de les Nacions Unides per el Referendum del Sàhara Occidental). Aquesta fase ja s'ha acomplert. Però el punt clau del pla és la celebració d'un referèndum per a la lliure determinació. Amb la consulta electoral, els sahrauís esperen assolir la independència. Rabat, en canvi, confirmar la marroquinitat del Sàhara. El referèndum, segons el pla, s'havia de fer el gener de 1992. Quatre anys més tard, encara no s'ha celebrat.
L'intercanvi de presoners és un altre acord contemplat al pla de l'ONU que tampoc s'ha acomplert. El Polisari ja va capturar-ne des del bon començament de la guerra. Per tant, alguns porten quasi 20 anys tancats. Amb tot, els Sahrauís van alliberar 185 presos per motius de salut o d'edat, ja fa sis anys. Però el monarca alauita no els volia acceptar, ja que per ell no hi ha hagut mai guerra i per tant, tampoc presoners. Finalment el passat novembre, va cedir a les pressions d'organitzacions humanitàries internacionals i els va deixar tornar al Marroc. Per altre banda, ningú sap en certesa quants presoners polisaris hi ha a Marroc.
En l'informe d'Amnistia Internacional de l'any 1995, s'esmenta la pràctica de tortures i de violacions dels drets humans als sospitosos de fer activitats a favor del Front Polisari. Segons l'esmentat informe, segueixen en parador desconegut centenars de sahrauís "desaparaguts" en anys anteriors. L'informe també cita les restriccions a la llibertat de circulació i reunió de tres-cents sahrauís que havien esta considerats "desaparaguts" i que varen ser posats en llibertat l'any 1991. Alguns varen passar-se fins a 16 anys a la presó.
Altrament, en l'informe anual de 1995 del secretari general de l'ONU s'exposa la decisió del Front Polisari de retirar-se el juny passat del procés d'dentificació. La decisió va ser una protesta contra la sentència de 20 anys de presó, imposada a vuit sahrauís detinguts en una manifestació pro-Polisari a Al-A'yun. Un mes després el Polisari va reconsiderar la seva posició, ja que Rabat - pressionat per membres del Consell de Seguretat de l'ONU - va anunciar que revisaria les sentències.

Els vots de la discordia

La mare dels ous de tot el procés és determinar qui té dret a vot en el referèndum. En l'acord inicial del pla, s'havia pres com a base els cens elaborat per les autoritats espanyoles el 1974 —l'any abans d'abandonar la colònia. El cens va ser fet amb totes les garanties i va donar la xifra de 73.497 persones majors de 18 anys. Però si bé ho eren tots els que hi estaven.....no hi estaven tots els que ho eren.
Algunes (moltes, poques?) famílies sahrauís, havien abandonat el Sàhara abans del cens. Unes quantes varen fugir de la sequera que feia temps que assotava la regió. D'altres varen marxar per por a represàlies, un cop el Polisari va començar la lluita per la independència, l'any 1973. Els llocs de destí van ser els països veïns d'Argèlia, Mauritània i també Marroc. Per aquest motiu, la Comissió d'Identificació de l'ONU va afegir claúsules addicionals al cens de 1974. En elles s'accepta examinar les sol.licituds de vot presentades per persones que declarin ser naturals del Sàhara i que no estiguin en l'esmentat cens. Això va significar un cop fort a la línia de flotació del pla de pau. Des d'aleshores el procés d'identificació s'ha convertit en un cul-de sac. En un atzucac permanent.
Les clausules addicionals han esdevingut el gran cavall de batalla de Hassan II. Les vol utilitzar per inflar el cens fins a 230.000 votants. Seria una manera clara d'assegurar-se el no a la independència, del que ell anomena les províncies del sud. Un augment així, seria com si a Catalunya, dels quasi cinc milions d'electors censats és passés a 15 milions.
Segons Hassan II, al seu país, quan es va fer el cens, hi vivien 150.000 sahrauís procedents de la diàspora. Rabat els ha enviat al Sàhara en massa, com si es tractes d'una repetició de la "Marxa Verda". Les ciutats de Al-A'yun, Smara, Dakhla (Villa Cisneros) i d'altres, s'han vist envaïdes per una multitud d'aspirants a votants. Hassan II els ha pagat el viatge i l'estada. Els notables sahrauís partidaris de Marroc els donen la benvingunda. No cal preguntar-se, doncs, què votarien, en cas de poder-ho fer.
El Polisari no és creu la història de la diàspora. Està convençut que la gran majoria dels qui diuen ser sahrauís, són marroquins i marroquines. Com a màxim accepta d'incloure en les llistes, les persones que no van ser censades perquè estaven absentes de forma circumstancial. Això, per ells, representa com a màxim un 10% del total del cens. És a dir, uns set mil sahrauís. Aquesta xifra ha esta confirmada a diversos mitjans d'informació, pel militar i historiador espanyol, José Ramón Diego Aguirre, ex-adjunt del cap d'informació del Sàhara espanyol.
Adda Brahim, delegat del Front Polisari a Catalunya i Balears posa el següent exemple "Es clar que no hi havia 150.000 sahrauís a Marroc, però en cas que existissin tampoc haurien de tenir dret a vot. Seria com si els descendents dels espanyols a Mèxic o Argentina volguessin votar en les eleccions espanyoles". Per Adda, acceptar les llistes que proposa Rabat, seria pervertir totalment la consulta. "Per la mateixa recla de tres també podría votar tothom que hagués viscut algun temps al Sàhara. Fins i tot els militars i colons espanyols.", puntualitza.
l'Avui ha intentat obtenir declaracions sobre el Sàhara Occidental del Cònsol General del Marroc a Barcelona. El resultat ha estat negatiu.

Tindouf-Barcelona-Tindouf

Els membres del Polisari viuen en un cèntric pis de Santa Coloma de Gramanet. Són Adda, el delegat, i dos homes més. El telèfon, en un matí de dilluns, no para de sonar. Darrera la taula del despatx hi ha un plànol del Principat atapeït de banderetes de colors. Indiquen els llocs on hi ha ajuntaments solidaris amb la causa sahrauí. Els pobles senyalats, acullen cada estiu petits saharuís vinguts dels campaments de refugiats de Tindouf.. El primer cop, el 1988, només en varen venir 10. Per l'estiu que ve se n' esperen 600. Ja fa anys, doncs, que els menuts que els toca venir, gaudeixen d'un mes de juliol especial. Sense restriccions d'aigua; sense menjar cada dia el mateix; sense haver de dormir al terra de les tendes,...
Però la solidaritat a casa nostra ja ve de lluny. Just després de la Marxa Verda (finals de 1975), es va crear l'Associació d'Amistat i Solidaritat amb el Poble Saharià, que va ser la primera a tot l'Estat. Durant el temps que va funcionar va fer diverses campanyes de sensibilització. Ara hi ha l'ACAPS (Associació Catalana d'Amics del Poble Sahrauí). Fa 18 anys que funciona i les seves accions solidaries han estat nombroses. Ha organitzat les dues primeres Caravanes per la Pau al Sàhara Occidental (1993 i 1994) i ha endegat el projecte de la construcció de l'Hospital Materno-Infantil Catalunya. Aquests dies està coordinant la campanya de recollida de llet en pols, que va començar a principis de mes.
També, la tercera edició de la Caravana per la Pau ja està en marxa. La coordina el Fons Català de Cooperació al Desenvolupament. L'objectiu principal és la dotació d'equipament sanitari a l'esmentat hospital i la tramesa de material d'higiene personal i calçat. La recollida de donacions es fa a diverses poblacions del Principat on hi ha institucions i entitats impulsores de la Caravana. Per facilitar tot aquest moviment solidari, Air Algerie, la companyia aèria argelina, ha posat vols "charters" directes Barcelona- Tindouf, per baixar als camps de refugiats. Només cal que 100 persones es posin d'acord i ho sol.licitin. La situació política algeriana així ho aconsella, ja que passar per la capital com abans ha esdevingut massa perillós. El vol inaugural es va fer amb motiu de la col.locació de la primera pedra de l'hospital, l'octubre de fa dos anys. Des d'aleshores ja se n'han organitzat 10.
La ruta que seguiran els vehicles de la Caravana per la Pau, però, inclou un tram per territori algerià. Per evitar riscos, seran membres del Front Polisari els qui conduiran d'Oran a Tindouf els 18 camions i les sis ambulàncies que composen la Caravana.

"Tota la nostra pàtria o martiri"

Diuen que els avis expliquen als nets i netes, entre conte i conte, que al seu país, desert enllà, hi ha el mar. Parlen amb "hassania", dialecte de l'àrab antic. Asseguts al terra de les "jaimas" (tendes) la transmissió oral de la cultura saharauí continua. Però ara ja tots saben llegir i escriure. Quan van arribar el 99 % eran analfabets. L'alt nivell organitzatiu als camps de refugiats ha fet possible el canvi. Però la vida als camps és dura. I també el clima. Fins a 50ºc a l'estiu. Molt de fred i vent a l'hivern. Les 160.000 persones que viuen a l'hamada algeriana - la part més inhòspita del desert - estan repartides en quatre campaments o "wilayas", plantats sobre un autèntic pedregam de roques calcèries. Es diuen Al-A'yun; Asmara; Aousserd i Dakhla. Els noms recorden les ciutats més importants dels Sàhara Occidental. Només en dos dels camps hi ha pous suficients d'aigua. En els altres dos, l'han de portar de fora. Tampoc hi ha prou ramats de cabres i camells per donar carn i llet a tota la població. Amb tot, malgrat l'economia de supervivència imposada per les circumstàncies, els camps funcionen.
La dona sahrauí juga un paper cabdal en l'organització de la vida als camps. Elles ho fan gairebé tot. Els homes són al front i als ministeris. La societat sahrauí, tot i ser mulsumana, permet la participació activa de l'estament femení en tot un seguit de tasques. L'ensenyament, la sanitat, l'economia,...i també les feines domèstiques corren al seu càrrec. Aquest cap de setmana s'està celebrant el tercer congrés de la Unió Nacional de Dones Sahrauís. En acabar els debats, al vespre, sortiran a ballar descalces les seves danses dalt l'escenari. Cal mantenir la moral ben alta.
Als camps, s'aprofita qualsevol excusa per fer festivals de folklore tradicional i mantenir viva la cultura. Els vestits multicolors, els vels, les mans i els peus tenyits d' "henna", les cançons, els moviments sensuals,...tot plegat un bell espectacle per als sentits. Però en aquest cas la festa està més que justificada: 20 anys de resistència als camps s'ho mereixen.
Però no tots els sahrauís poden gaudir de l'espectacle. N'hi ha uns 30.000 mil que viuen a Al-A'yun. No varen voler o poder marxar en entrar la Marxa Verda. Alguns, una minoria segons el Polisari, volen la integració al Marroc. Els altres esperen poder-se reunir algun dia amb les seves famílies dels camps. També, uns pocs - fins i tot algun ex-ministre - han abandonat els camps voluntàriament cap a Marroc. No han pogut aguantar més. Han renunciat a la consigna principal dels sharauís: tota la pàtria o martiri. Per als sahruís són uns desertors. Per Marroc han tornat a la cleda. Rabat els ho ha sabut recompensar.

Es disparen les alarmes

Butros Butros-Gali, el secretari general de l'ONU, té ganes de treure's de sobre un problema que li fa nosa. La greu crisi financera de l'organisme que representa no permet anar allargant "sine die" la presència de la MINURSO a la zona. Per això Gali ha forçat màquina. La primera setmana del mes passat, va enviar a la regió al sots-secretari general Chinmaya R. Gharekhan, en qualitat d'enviat especial de l'ONU. L'enviat va entrevistar-se amb tots els implicats. L'objectiu: intentar convèncer-los que s'havia de desencallar el procés d'identificació - dels 8 centres d'identificació només en funcionen dos. La amenaça: retirar la MINURSO. El resultat: ningú no vol baixar del burro. Els marroquíns insisteixen en augmentar el cens tant com puguin i en basar la identificació en els testimonis orals. No en els documents. Els sahrauís es negen a participar en la identificació de ningú que no partanyi a les tribus censades el 1974. No accepten els testimonis orals. La Comissió d'Identificació determina que perquè una identificació sigui vàlida, hi ha d'haver present un xeic o representant de tribu anomenat per cada part. I també un representant de la OUA. El Polisario ha amenaçat de retirar-se del pla de pau, si es fan identificacions només amb la presència d'una part.
Així doncs, l'informe de l'enviat especial al Consell de Seguretat de l'ONU no ha pogut ser més desencoratjador. Continua l'atzucac. Fins ara hi ha 60.257 persones identificades. Però hi ha 174.000 sol.licitants més, que esperen torn. La resolució del Consell del 31 de gener passat - basada en l'esmentat informe - es limita ha encoratjar les dues parts, perquè trobin vies addicionals per solucionar les diferències. També decideix allargar el mandat de la MINURSO només fins el 31 de maig d'aquest any. I, el que és més greu, considerar la seva retirada, en cas de no observar-se progressos evidents abans del 15 de maig.
Amb tot, el Polisario interpreta la recomanació del Consell com una invitació al diàleg directe entre les dues parts. "El Front Polisari està disposat a dialogar amb el Marroc, però és difícil de veure el Marroc demostrant la mateixa disponibilitat i la mateixa voluntat", diu Bachir M. Sayed , representat del Polisario davant la MINURSO. "Hi ha per part de Marroc com una mena de paràlisi mental", afegeix. Altrament, l'ambaixador marroquí davant l'ONU, ha dit que el seu país havia "suficientment mostrat al món sencer la voluntat sincera i el seu profund desig de veure la celebració del referèndum".
Així doncs, queden meyns de tres mesos perquè alguna cosa es bellugi al Sàhara Occidental. Sinó la MINURSO podria començar a fer les maletes aviat. Una marxa de conseqüències imprevisibles per a la regió del Magrib. Algèria i Mauritania, països observadors del pla de pau, quedarien en una situació compromesa. El Polisario, el més segur és que tornés a les armes, tal i com vénen reclamant ja fa temps els sectors més radicals. Marroc augmentaria el seu "control" a la zona. Finalment, la República Sahrauí Arab Democràtica, hauria de continuar esperant la seva oportunitat. De moment, malgrat el vintè aniversari, els vents de la història no semblen ser-li favorables.

Les claus del conflicte:



[ Revisión de prensa - Revue de presse - Press review ] , [ Western Sahara Homepage ]